Jo tampoc me n'he pogut estar i ahir vaig fer alguna foto a la Super Lluna d'aquest any. El paisatge no és precisament una meravella, però té la comoditat d'estar feta des del terrat de casa.
dilluns, 7 de maig del 2012
La super Lluna del 2012
De forma recurrent la fase de Lluna plena coincideix amb la màxima aproximació de l'òrbita de la Lluna al voltant de la Terra (moment anomenat perigeu). Quan això es dóna es produeix un doble efecte: per una part la menor distància de la Lluna respecte la Terra augmenta el seu diàmetre aparent i, per l'altre, l'efecte òptic de veure la Lluna arran de l'horitzó i poder-la comparar amb objectes terrestres quotidians fa que aquesta sembli més gran. Quan es donen aquestes dues circumstàncies podem veure una Lluna espectacular que val la pena observar. Certament la Lluna s'ha pogut veure un 13% més gran i un 30% més lluminosa que quan es dóna el mateix cas però està a la seva posició orbital més allunyada, o afeli.
Jo tampoc me n'he pogut estar i ahir vaig fer alguna foto a la Super Lluna d'aquest any. El paisatge no és precisament una meravella, però té la comoditat d'estar feta des del terrat de casa.
Jo tampoc me n'he pogut estar i ahir vaig fer alguna foto a la Super Lluna d'aquest any. El paisatge no és precisament una meravella, però té la comoditat d'estar feta des del terrat de casa.
dissabte, 14 d’abril del 2012
Ermita de la Pertusa, on plouen estrelles
Aquesta fotografia va ser el colofó d'una llarga nit d'observació d'un escenari sense Lluna, gairebé invisible, on les ombres tenien més importància que les llums, on el silenci de l'entorn era més colpidor que els mateixos pensaments.
Tot i així, gràcies a la fotografia, es pot extreure d'una foscor pràcticament sòlida les poques llums que amaga i mostrar-nos com si fos de dia, però amb el matís de la nocturnitat, un paisatge fascinant.
Característiques de la foto:
- Lloc: Ermita de la Pertusa (Corçà)
- Data: 03:00 26/02/2012
- Càmera Canon 450D
- Objectiu Tamron 18-200 mm a 18 mm
- Exposició 10 minuts
- Obertura 3,5
- ISO 800
Processat amb Photoshop.
dilluns, 2 d’abril del 2012
Satèl·lit Iridium a llum de dia
De tant en tant el cel et porta sorpreses a plena llum de dia. Aquest diumenge a Breda, tot estirat a la gespa contemplant el cel de la tarda, vaig veure un objecte brillant. La primera impressió va ser pensar que veia Venus, que aquests dies es veu molt clarament des de la posta del Sol fins a primeres hores de la nit, però la seva ubicació, massa al cènit, em va fer dubtar del que veia realment.
Al cap d'un moment vaig poder apreciar que l'objecte es movia molt lentament en direcció nord, i llavors vaig recordar els famosos satèl·lits Iridium que presenten en ocasions magnituds molt elevades i que poden ser vistos a simple vista, fins i tot de dia.
Com que no disposava de telescopi, vaig agafar la càmera, i a màxim zoom (200 mm) s'apreciava clarament que era un satèl·lit. Com vaig poder, vaig fer una foto sense trípode en què, encara que malament, es pot veure la forma del satèl·lit.
Això em fa pensar en la quantitat de satèl·lits que constantment circulen per sobre dels nostres caps. En la següent representació es pot veure el núvol que formen al voltant de la Terra.
Fa una mica de por, oi?
Al cap d'un moment vaig poder apreciar que l'objecte es movia molt lentament en direcció nord, i llavors vaig recordar els famosos satèl·lits Iridium que presenten en ocasions magnituds molt elevades i que poden ser vistos a simple vista, fins i tot de dia.
Com que no disposava de telescopi, vaig agafar la càmera, i a màxim zoom (200 mm) s'apreciava clarament que era un satèl·lit. Com vaig poder, vaig fer una foto sense trípode en què, encara que malament, es pot veure la forma del satèl·lit.
Això em fa pensar en la quantitat de satèl·lits que constantment circulen per sobre dels nostres caps. En la següent representació es pot veure el núvol que formen al voltant de la Terra.
El 2009 l'ESA (European Space Agency) calculava que hi havia a prop de 12.000 satèl·lits orbitant la Terra!
Fa una mica de por, oi?
dilluns, 20 de febrer del 2012
Perseu amb la Nebulosa Califòrnia als peus
Aquesta imatge de gran camp ens mostra una bona part de la constel·lació de Perseu. Situada a la Via Làctia, dins d'ella es poden veure molts objectes interessants.
Perseu és un dels grans herois mitològics. Ell va decapitar a Medusa (la mirada de la qual petrificava als mortals) amb l'ajuda de l'escut d'Atenea el qual utilitzà per esquivar el destí petri. De fet Perseu segueix portant a la mà el cap de Medusa. El seu ull ja no petrifica els mortals, però aquest es representat al cel per l'estrella variable Àlgol (β Per, Beta Persei). Va se ell també qui aconseguí alliberar Andròmeda de Cetus, el monstre marí.
Entre els objectes d'aquesta constel·lació que es poden apreciar en aquesta imatge jo destacaria la Nebulosa de Califòrnia (NGC 1499). Es pot veure a la part inferior dreta de la imatge com una gran taca vermellosa. La Nebulosa de Califòrnia és una bon exemple de nebulosa d'emissió.
També podem observar algun cúmuls estel·lars oberts. El més gran apareix al centre equerra de la imatge, just al costat de l'estel més brillant d'questa constel·lació, Mirfak (α Per, Alfa Persei). Es tracta de Mel 20.
A la part inferior dreta també apareix un segon cúmul molt més petit, NGC 1528. També al centre dreta encara es pot veure un tercer cúmul fins i tot més petit que l'anterior. En aquest cas es el NGC 1342.
Informació de la imatge:
- Mètode de la foto Piggyback
- Montura Gemini G41
- Seguiment amb Newton 200 amb càmera Luna-QHY 6
- Càmera Canon 350D sense filtre
- Objectiu Canon EF 50 f/1.4 USM
- ISO 400
- Obertura F 7.1
- 6 preses de 600 s cada una, sumades amb Photoshop, amb darks corresponents
- Processat amb Pixinsight LE i Photoshop
diumenge, 4 de desembre del 2011
Circumpolar a Fuerteventura, un cel diferent
Sovint quan marxo de viatge a llocs nous m'agrada aprofitar per fer alguna fotografia del cel de l'indret. Si teniu la sort de poder viatjar de tan en tan, aprofiteu alguna nit, quan esteu en un lloc fosc i apartat, per observar el cel. Molts cops només intentant localitzar l'estrella Polar ja en tens prou per adonar-te que el cel es veu des d'una nova perspectiva. L'estrella Polar està alineada aproximadament amb l'eix de la Terra i per això ens permet localitzar ràpidament el nord geogràfic. Així mateix ens permet saber aproximadament la latitud on ens trobem respecte l'equador. Aquesta informació bàsica de localització geogràfica us permet veure que esteu a un lloc diferent respecte al que normalment viviu. Si aneu a l'hemisferi sud el problema serà que no podreu veure l'estrella Polar i per contra veureu un cel molt diferent. A la zona sud no hi ha una estrella tan visible com la Polar que us permeti orientar-vos en aquella direcció, però podeu buscar fàcilment la constel·lació anomenada Creu del Sud que apunta aproximadament cap allà.
Aprofitant el viatge d'estiu a Fuerteventura vaig fer la foto d'aquesta entrada. Aquesta mostra l'efecte de rotació de la Terra visible en el traç de les estrelles. Les estrelles deixen la seva llum marcada fent un traç semicircular sobre la imatge. Aquest tipus d'imatge astronòmica s'anomena fotografia circumpolar, perquè les estrelles semblen girar entorn d'un punt fix, molt pròxim a l'estrella Polar.
Aquest tipus de fotografia és molt senzilla de fer. Què cal?
1. una màquina de fotografiar que disposi de mode manual per tal de deixar l'obturador obert durant el temps que vulguem fer la fotografia.
2. és recomanable disposar d'un trípode per poder deixar la màquina immòbil durant tot el temps d'exposició.
3. cal també un disparador manual per no moure la màquina en el moment d'iniciar la fotografia.
Característiques de la foto:
- Canon 450D
- Exposició de 60 minuts
- ISO 400
- Obertura 3,5
- Objectiu 18-200mm
- Distancia focal 18mm
El problema principal d'aquest tipus d'imatge és l'alt soroll que es genera al ser una fotografia d'una exposició molt llarga. Aquest efecte s'accentuarà si la temperatura del lloc de la fotografia és alta. Si amplieu la imatge podreu apreciar el soroll.
La contaminació lumínica també és present a llocs remots com les illes Canàries. Tota la part dreta de la imatge està afectada per la llum d'un poble proper.
La imatge s'ha retocat amb Photoshop per ajustar nivells, corbes i eliminar soroll.
Aprofitant el viatge d'estiu a Fuerteventura vaig fer la foto d'aquesta entrada. Aquesta mostra l'efecte de rotació de la Terra visible en el traç de les estrelles. Les estrelles deixen la seva llum marcada fent un traç semicircular sobre la imatge. Aquest tipus d'imatge astronòmica s'anomena fotografia circumpolar, perquè les estrelles semblen girar entorn d'un punt fix, molt pròxim a l'estrella Polar.
Aquest tipus de fotografia és molt senzilla de fer. Què cal?
1. una màquina de fotografiar que disposi de mode manual per tal de deixar l'obturador obert durant el temps que vulguem fer la fotografia.
2. és recomanable disposar d'un trípode per poder deixar la màquina immòbil durant tot el temps d'exposició.
3. cal també un disparador manual per no moure la màquina en el moment d'iniciar la fotografia.
Característiques de la foto:
- Canon 450D
- Exposició de 60 minuts
- ISO 400
- Obertura 3,5
- Objectiu 18-200mm
- Distancia focal 18mm
El problema principal d'aquest tipus d'imatge és l'alt soroll que es genera al ser una fotografia d'una exposició molt llarga. Aquest efecte s'accentuarà si la temperatura del lloc de la fotografia és alta. Si amplieu la imatge podreu apreciar el soroll.
La contaminació lumínica també és present a llocs remots com les illes Canàries. Tota la part dreta de la imatge està afectada per la llum d'un poble proper.
La imatge s'ha retocat amb Photoshop per ajustar nivells, corbes i eliminar soroll.
diumenge, 16 d’octubre del 2011
La Via Làctia sobre Sagitari
La Via Làctia es mostra especialment espectacular a la zona de Sagitari. Aquesta fotografia mostra la part nord de la constel·lació on fa frontera amb les seves veïnes de l'Escut, el Serpent i Serpentari. En ella es poden apreciar gran quantitat d'objectes interessants: nebuloses, cúmuls oberts, cúmuls globulars...
La següent és la mateixa imatge amb algunes indicacions per situar alguns dels seus principals objectes.
Característiques de la imatge:
- Realitzades des d'Àger el 23/07/2011
- Càmera Canon 350D modificada
- ISO 400
- Objectiu 50 mm
- Piggyback en una muntura G41
- 8 preses de 300 s + 8 Darks
- Sumades amb DSS (Deep Sky Stacker)
- Processades amb Photoshop i Gimp
La següent és la mateixa imatge amb algunes indicacions per situar alguns dels seus principals objectes.
- Realitzades des d'Àger el 23/07/2011
- Càmera Canon 350D modificada
- ISO 400
- Objectiu 50 mm
- Piggyback en una muntura G41
- 8 preses de 300 s + 8 Darks
- Sumades amb DSS (Deep Sky Stacker)
- Processades amb Photoshop i Gimp
diumenge, 21 d’agost del 2011
Lluna en quart decreixent
Aquesta és una imatge de la Lluna en quart decreixent presa des dels Observatoris de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell a Montsec el passat 24 de juliol.
Las imatges van ser preses a focus primari d'un telescopi Newton 200 sobre una muntura G41, totes amb ISO400 i temps d'exposició 1/500 s. Van ser un total de 90 fotografies que vaig sumar amb el programa Registax i processar molt lleugerament els nivells amb Photoshop.
Si compareu aquesta imatge amb la de l'entrada anterior del blog, podreu apreciar que en aquesta queden molt més definida la geografia lunar. En aquesta es poden apreciar clarament les grans carenes, els cràters, les muntanyes aïllades i els pics centrals d'alguns dels cràters, provocats per impactes de meteorits produïts fa milions d'anys.
La diferència amb la imatge de l'eclipsi de Lluna de l'entrada anterior està en l'angle d'incidència de la llum que arriba del Sol. En aquest cas la llum del Sol arriba amb 90 graus d'inclinació sobre la superfície de la cara de la Lluna que veiem. Això fa que les ombres dels craters, les parets de les valls, i les muntanyes quedin molt més allargades i es vegin perfectament definides. Es pot apreciar que quan més aprop del terminador (zona que separa la part il·luminada de la part d'ombra) millor es veuen els accidents geogràfics. Passa igual a la Terra, quan estem aprop de la posta o just després de la sortida del Sol, les ombres s'allarguen fent-les molt més visibles.
També es pot comparar aquesta imatge amb la que vaig fer fa temps amb la Lluna en quart creixent. Si ve aquella imatge va ser presa amb altres instruments, i per tan és diferent, es pot comparar per veure il·luminada just la part contraria de la Lluna.
Las imatges van ser preses a focus primari d'un telescopi Newton 200 sobre una muntura G41, totes amb ISO400 i temps d'exposició 1/500 s. Van ser un total de 90 fotografies que vaig sumar amb el programa Registax i processar molt lleugerament els nivells amb Photoshop.
Si compareu aquesta imatge amb la de l'entrada anterior del blog, podreu apreciar que en aquesta queden molt més definida la geografia lunar. En aquesta es poden apreciar clarament les grans carenes, els cràters, les muntanyes aïllades i els pics centrals d'alguns dels cràters, provocats per impactes de meteorits produïts fa milions d'anys.
La diferència amb la imatge de l'eclipsi de Lluna de l'entrada anterior està en l'angle d'incidència de la llum que arriba del Sol. En aquest cas la llum del Sol arriba amb 90 graus d'inclinació sobre la superfície de la cara de la Lluna que veiem. Això fa que les ombres dels craters, les parets de les valls, i les muntanyes quedin molt més allargades i es vegin perfectament definides. Es pot apreciar que quan més aprop del terminador (zona que separa la part il·luminada de la part d'ombra) millor es veuen els accidents geogràfics. Passa igual a la Terra, quan estem aprop de la posta o just després de la sortida del Sol, les ombres s'allarguen fent-les molt més visibles.
També es pot comparar aquesta imatge amb la que vaig fer fa temps amb la Lluna en quart creixent. Si ve aquella imatge va ser presa amb altres instruments, i per tan és diferent, es pot comparar per veure il·luminada just la part contraria de la Lluna.
divendres, 17 de juny del 2011
Eclipsi total de Lluna 15/06/2011
Altra vegada el cel ens ha ensenyat que la Terra és rodona!
Sembla difícil pensar que no fa tampoc tant temps la majoria de gent s'ho creia perquè els savis ho deien, però la seva lògica del dia a dia els mostrava que realment la Terra era plana. Això de fet encara ens ho podem aplicar a nosaltres mateixos. La diferència està en que nosaltres estem farts de veure la Terra des de l'espai gràcies a la gran quantitat de mitjans tecnològics que tenim avui en dia, però anys en darrera només es podia constatar que la Terra era rodona de formes indirectes.
Tot i que Eratòstenes ja afirmava el segle III a.C. que la Terra era rodona no es va poder provar definitivament fins que Magalhães i Elcano van acabar la primera volta al món el 1522.
Evidències de que la Terra és rodona en tenim sovint i una de les més freqüents que ens mostra la natura són els eclipsis de Lluna. En ells la Terra marca clarament la seva ombra arrodonida sobre la superfície de la Lluna, mostrant clarament la seva esfericitat.
Com a mostra es pot veure aquesta imatge que vaig fer durant la fase final de l'eclipsi des del terrat de casa amb l'agradable companyia d'uns quants veïns.
La imatge final és suma de 10 imatges preses amb l'equipament següent:
- Telescopi Scopos 66 sobre trípode fotogràfic
- Enfoc manual
- Càmera Canon EOS 450D a focus primari
- Velocitat 1/500
- ISO 400
Sembla difícil pensar que no fa tampoc tant temps la majoria de gent s'ho creia perquè els savis ho deien, però la seva lògica del dia a dia els mostrava que realment la Terra era plana. Això de fet encara ens ho podem aplicar a nosaltres mateixos. La diferència està en que nosaltres estem farts de veure la Terra des de l'espai gràcies a la gran quantitat de mitjans tecnològics que tenim avui en dia, però anys en darrera només es podia constatar que la Terra era rodona de formes indirectes.
Tot i que Eratòstenes ja afirmava el segle III a.C. que la Terra era rodona no es va poder provar definitivament fins que Magalhães i Elcano van acabar la primera volta al món el 1522.
Evidències de que la Terra és rodona en tenim sovint i una de les més freqüents que ens mostra la natura són els eclipsis de Lluna. En ells la Terra marca clarament la seva ombra arrodonida sobre la superfície de la Lluna, mostrant clarament la seva esfericitat.
Com a mostra es pot veure aquesta imatge que vaig fer durant la fase final de l'eclipsi des del terrat de casa amb l'agradable companyia d'uns quants veïns.
- Telescopi Scopos 66 sobre trípode fotogràfic
- Enfoc manual
- Càmera Canon EOS 450D a focus primari
- Velocitat 1/500
- ISO 400
dissabte, 7 de maig del 2011
Time Lapse al Pantà de Tarradets
Moltes vegades passem tan ràpidament pels llocs que no som capaços de veure'n els detalls. Quan pares una mica d'atenció, fixant-te en els detalls, digerint cada segon, experimentant el moment fins i tot amb la pell, pots arribar a connectar d'una nova manera amb l'entorn i amb el món.
Altres vegades passa el contrari. No és fàcil observar els detalls del pas del temps. Ancorats al nostre temps vital no veiem aquelles coses que ocorren o que es perceben només en un període de temps més llarg.
Pantà de Tarradets from Jordi Artigas on Vimeo.
Fent aquest vídeo he aconseguit connectar amb aquestes dues realitats. Durant casi tres hores vaig estar capturant més de 400 fotografies del Pantà de Tarradets. Tot aquest temps observant l'entorn em va permetre veure detalls del lloc que no hauria apreciat gens en una visita ocasional. Al mateix temps veure el resultat del vídeo m'ha mostrat una segona realitat, permetent-me apreciar el pas del temps acceleradament per veure el moviment del món.
Altres vegades passa el contrari. No és fàcil observar els detalls del pas del temps. Ancorats al nostre temps vital no veiem aquelles coses que ocorren o que es perceben només en un període de temps més llarg.
Pantà de Tarradets from Jordi Artigas on Vimeo.
Fent aquest vídeo he aconseguit connectar amb aquestes dues realitats. Durant casi tres hores vaig estar capturant més de 400 fotografies del Pantà de Tarradets. Tot aquest temps observant l'entorn em va permetre veure detalls del lloc que no hauria apreciat gens en una visita ocasional. Al mateix temps veure el resultat del vídeo m'ha mostrat una segona realitat, permetent-me apreciar el pas del temps acceleradament per veure el moviment del món.
diumenge, 3 d’abril del 2011
Montsec actiu
Al Montsec hi conviuen moltes aficions. Aquest vídeo permet veure la combinació de dues d'elles. El parapent i l'astronomia.
Montsec actiu from Jordi Artigas on Vimeo.
Vídeo del Montsec on es poden veure dues de les activitats que si practiquen: el parapent i l'astronomia.
Realment el vídeo és un primer intent de fer una transició dia-nit. Dic un intent, perquè no tenia la bateria de la càmera prou carregada com per fer tot el vídeo sencer i vaig haver de canviar-la a mitat del procés. Es nota el moment del canvi en forma de salt de la imatge.
A l'inici del vídeo es veuen com unes mosques que es mouen per la imatge. Realment són els parapentistes que salten de la serra del Montsec i baixen cap a la vall d'Àger. Si feu una pausa a la imatge ho podreu comprovar.
Quan es comença a fer fosc es pot veure que van apareixent les estrelles per sobre del Montsec. Des dels observatoris la Serra del Montsec queda perpendicular a la direcció nord. Així quan observem el cel de sobre del Montsec estem veient el cel del nord. A la imatge no es pot arribar a apreciar l'estrella Polar que queda una mica més alta. El que si que es pot apreciar és el moviment circumpolar que descriuen les les estrelles al voltant d'aquest punt del firmament. Les estrelles anomenades circumpolars són les que no s'amaguen mai per sota de l'horitzó. Per tan sempre estan visibles. Depenent de la latitud de l'observador se'n veuran més o menys. Així si observéssiu el cel des del Pol Nord totes les estrelles que veuríeu serien circumpolars, ja que totes girarien al voltant del punt que us queda sobre del cap, el zenit.
Montsec actiu from Jordi Artigas on Vimeo.
Vídeo del Montsec on es poden veure dues de les activitats que si practiquen: el parapent i l'astronomia.
Realment el vídeo és un primer intent de fer una transició dia-nit. Dic un intent, perquè no tenia la bateria de la càmera prou carregada com per fer tot el vídeo sencer i vaig haver de canviar-la a mitat del procés. Es nota el moment del canvi en forma de salt de la imatge.
A l'inici del vídeo es veuen com unes mosques que es mouen per la imatge. Realment són els parapentistes que salten de la serra del Montsec i baixen cap a la vall d'Àger. Si feu una pausa a la imatge ho podreu comprovar.
Quan es comença a fer fosc es pot veure que van apareixent les estrelles per sobre del Montsec. Des dels observatoris la Serra del Montsec queda perpendicular a la direcció nord. Així quan observem el cel de sobre del Montsec estem veient el cel del nord. A la imatge no es pot arribar a apreciar l'estrella Polar que queda una mica més alta. El que si que es pot apreciar és el moviment circumpolar que descriuen les les estrelles al voltant d'aquest punt del firmament. Les estrelles anomenades circumpolars són les que no s'amaguen mai per sota de l'horitzó. Per tan sempre estan visibles. Depenent de la latitud de l'observador se'n veuran més o menys. Així si observéssiu el cel des del Pol Nord totes les estrelles que veuríeu serien circumpolars, ja que totes girarien al voltant del punt que us queda sobre del cap, el zenit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)