Una mirada curiosa a l'univers que ens envolta.
La paradoxa d'Olbers estableix que són incompatibles l’obscuritat del cel nocturn i l’existència d’un univers infinit i estàtic. En altres paraules, si l’univers fos infinit i no estigués ni en contracció ni en expansió, llavors el cel nocturn hauria d’estar completament iŀluminat, sense regions obscures.
En aquest vídeo es pot apreciar perfectament el canvi que es produeix de lluminositat quan arriba el moment de la totalitat d'una eclipsi de Sol: la llum ambiental va disminuint d'una forma progressiva, però molt marcada. Finalment sembla que realment s'hagi fet de nit, fins al punt que les granotes comencen a raucar tal com si ens diguessin bona nit! Al mateix temps el ànecs que estaven nedant pel llac que hi havia al costat van anar tranquilament als seus caus a dormir... però va ser un son que no va durar més de 6 minuts. Tot i així, pels que ho vàrem poder veure, aquests 6 minuts van ser fantàstics i memorables. Moltes gràcies Carme per deixar-me compartir el teu vídeo al blog.
Aquest estiu és una sorpresa contínua! Després d'unes vacances a la Xina que han estat fantàstiques, la tornada a la feina ha vingut acompanyada d'unes setmanes genials! Instal·lats a casa de la Lluna i del Jordi, a Sant Llorenç Savall, estem passant uns dies molt especials! És gairebé com estar de càmping: la fresca ens acompanya, quasi durant tot el dia campem per fora, passejant la Nella, menjant a la fresca, contemplant el silenci... Aprofitant aquest espai tan privilegiat he pogut provar la tècnica Stop Motion. Aquesta tècnica de fotografia convertida en vídeo permet veure el moviment del cel a càmera ràpida. Per aquest vídeo de 19 segons de durada he fet servir:
- 284 fotografies (inici 22:04 TU, fí 00:49 TU) - Cada fotografia és de 19" de durada fetes a intervals de 20" - Càmera Canon 350D modificada - Objectiu Tamron 18-200 posat a 18 mm - ISO 1600 - F 3,5 - Cada segon de vídeo conté 15 fotografies
L'astre més brillant que es pot veure és Júpiter. Es va desplaçant d'est a oest just a sobre de la teulada de la casa. En l'inici es pot veure com es mou part de la constel·lació de l'Aquila, amb la seva estrella més brillant: Altaïr, que ràpidament desapareix per l'oest. Al seu costat est apareix Delphinus, que va saltant pels cels. Júpiter és a la constel·lació de Capricornus, i just a darrere apareixeran els estels d'Aquarius. Cap al final del vídeo, es veuen també alguns dels estels de Piscis. Per sobre seu van apareixent part dels estels del gegant Pegasus. Encara que pràcticament impossibles de veure també hi ha els planetes Urà i Neptú circulant per la imatge.
Les vacances d'aquest any han estat força especials. A més de fer un recorregut per la Xina, l'objectiu ha estat anar a observar l'eclipsi total de Sol més llarg del segle XXI. El dia abans de l'eclipsi la previsió meteorològica era nefasta. Es preveien tempestes i pluja a la localitat d'Anji. Vam intentar sense èxit canviar el lloc d'observació i deplaçar-lo un 450 Km cap a l'oest. La burocràcia xinesa i la poca col·laboració del guia local ho van impedir. Finalment encara vàrem tenir sort i vàrem poder observar l'eclipsi, en gran part entre el núvols. L'experiència va ser fantàstica: en el moment de la totalitat fins i tot els gripaus es van emocionar i van començar el seu cant de bona nit.
Aquesta imatge va ser presa el passat dia 3 de maig, a les 02:30, als observatoris de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell a Àger. En ella es pot veure el cel al sud. Durant aquest propers mesos podrem anar apreciant com la Via Làctia va apareixent per l'horitzó. A la foto es poden veure les constel·lacions de Escorpí i Sagitari. Aquesta última ens indica la direcció del centre de la nostra galàxia. També, desgraciadament, es pot apreciar la contaminació lumínica que genera la ciutat de Balaguer. Aquesta contaminació lumínica és la que impedeix que els que fem astrofotografia puguem gaudir de les parts del cel més afectades. Qualsevol fotografia feta sobre aquesta part del cel queda cremada per aquesta llum contaminant.
Aquesta foto la veig fer pel Xavi Salomó, però també la comparteixo amb tots els que sigueu cranc! No és una molt bona foto, però podeu veure els cúmuls oberts del Pessebre M44 i M67.
Amb l'arribada del nou any he estrenat una nova muntura pel telescopi i també la càmera Canon 350, a la qual he substituït el filtre original per un que permet el pas de la llum infraroja. Aquesta és la primera foto que faig amb aquesta configuració: Newton 200 sense corrector de coma Canon 350 amb filtre substituït Muntura G41 amb FS2 Guiat amb Scopos 66 + CCD Luna + MaximDL
Son 5 fotos de 5 minuts a ISO400 + dark, sumat amb DeepSkyStacker El processat s'ha fet ràpidament, PI 1.0. + Photoshop CS3
Per començar l'any amb una mica de poesia visual podeu veure aquest vídeo. Fet a base de seqüències de fotos, que després s'han unit per formar el vídeo, son una nova manera de veure el cel. Si no en teniu prou podeu visitar la pàgina de l'autor Till Credner a http://www.theskyinmotion.com/ Per a mi és una petita joia.
La Lluna sempre crea admiració a qui no la veu freqüentment des d'un telescopi. Jo feia dies que no la mirava i aprofitant que estrenava un nou telescopi, un Scopos 66, el vaig apuntar cap a ella i em vaig tornar a emocionar amb la seva bellesa. Aprofitant vaig fer unes fotos amb la CANON 350D. Un cop sumades amb DSS i processades amb el PixInsight LE 1.0 va quedar la que us mostro.
L'astronomia permet contemplar l'univers des de molts punts de vista diferents. A vegades et porta a poder gaudir de l'entorn amb instants que poden ser màgics. Aquest va ser per mi un d'aquests moments màgics. Un cel fosc en una illa com Stromboli i amb el seu volcà actiu va ser una experiència fantàstic.
A l'època en la qual es va formular aquesta paradoxa (1826) es creia que l'univers era infinit en l'espai i en el temps. Si això fos cert, la nit no existiria tal com la coneixem ja que ens hauria d'arribar la llum de les estrelles més llunyanes miréssim on miréssim del firmament. Com que efectivament no veiem el cel il·luminat permanentment la conclusió és que com a mínim les estrelles del firmament no son eternes. Si l'univers te una edat finita i la velocitat de la llum és finita, llavors només podem veure fins a una distància finita i per tan no tenim cap garantia de veure una estrella a qualsevol lloc del cel on mirem. També podríem pensar que si l'origen de l'univers és l'anomenat Big Bang hauríem de veure el remenen d'aquest inici tant energètic. Segons la teoria del Big Bang no ho veiem pràcticament ja que l'expansió de l'univers fa que aquesta energia s’hagi desplaçat de l’espectre de llum visible cap a la radiació de microones. Així que demà quan us escalfeu la llet al microones penseu que potser l'origen de l'univers te el mateix especte! Per més informació a Viquipèdia: La paradoxa d'Olbers
