dissabte, 20 d’octubre del 2012

M33, una galàxia espiral perfecte

La galàxia M33 es pot considerar una exemple perfecte de galàxia espiral. Aquesta galàxia és companya de la nostra, la Via Làctia, i conjuntament amb la galàxia d'Andròmeda (M31) i altres galàxies menors formen l'anomenat Grup Local. A la següent il·lustració es pot veure la col·locació d'aquestes galàxies, les quals estan situades a una distància màxima de 5.000.000 d'anys llum respecte de la nostra:

The Local Group

A priori 5 milions d'anys llum sembla una distància bestial, però no ho és tant quan es compara amb la distància dels objectes més llunyans que s'han observat. Alguns quàsar estan situats a 13.000 milions d'anys llum, quasi al límit de l'univers.

Així que tornant a les proximitats de la nostra galàxia, i molt més fàcilment observable que un quàsar, hi tenim M33. Aquesta galàxia està situada a menys de 3 milions d'anys llum de nosaltres.

M33 està situada a la constel·lació del Triangle i pot ser observada fins i tot amb prismàtics, sempre i quan puguem gaudir d'un cel prou fosc.



Observant la imatge es poden apreciar zones de més intensitat lumínica que es corresponen amb agrupacions d'estrelles. Aquestes són regions riques en formació estel·lar. També es veuen zones més fosques dins dels braços espirals; aquestes zones estan compostes per pols interestel·lar que tapa part les estrelles del braç.

Dades la imatge:

- Data 23/09/2012
- Lloc Observatoris de l'Agrupació Astronòmica de Sabadell a Àger
- Muntura G41, sense guiat
- Telescopi Scopos 66 ED
- Càmera Luna QHY6, a focus primari
- 4 imatges de 5 minuts d'exposició amb darks, sumades amb DSS
- Processada amb Photoshop CS5

dimarts, 14 d’agost del 2012

Réunion: el sud del cel

He tingut la sort de passar les vacances d'estiu a un indret fantàstic, l'Illa de la Reunió.

Aquesta illa de l'Oceà Índic situada a 21º de latitud sud i 55º de longitud est, compta amb grans virtuts. L'any 2010 va ser declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO (http://whc.unesco.org/en/list/1317) pel seu gran valor natural i paisatgístic.

Gràcies a la seva ubicació a l'hemisferi sud ens permet contemplar molts astres que als habitants del nord ens són pràcticament desconeguts. Així mateix els habitants d'aquesta illa tampoc poden veure objectes del cel tan coneguts per nosaltres com l'estrella Polar. L'orientació nocturna es fa molt més difícil per aquesta raó i també pel fet que no existeix cap estrella brillant que pugui marcar el pol Sud. Si   existís realitzaria la mateixa funció que l'estrella Polar al nord. L'aproximació més fàcil per localitzar el pol sud celeste és a través de la constel·lació de la Creu del Sud, formada per quatre estels brillants que són fàcilment localitzables al cel. Aquesta constel·lació es pot usar per situar el pol Sud de forma similar a com ho fem amb l'Ossa Major per localitzar el pol Nord. Tot i que no és visible amb facilitat, el pol Sud també marca l'eix de rotació de la Terra i, igual que passa al nord, hi ha estels circumpolars que no s'amaguen mai sota l'horitzó i que giren entorn d'aquest punt.

El vídeo que us mostro permet apreciar aquesta rotació entorn del pol Sud. Està fet des de casa de la Marie i el Pascal, a qui vull agrair la seva càlida rebuda i amabilitat.


El vídeo s'ha muntat amb la tècnica de Time Lapse. Durant 4 hores vaig realitzar 269 fotografies que han servit per muntar un vídeo de menys de 20 segons de durada.

dimecres, 6 de juny del 2012

Trànsit de Venus 2012 des de Barcelona

El Trànsit de Venus ha estat un espectacle difícil de veure des de Barcelona. Entre els núvols s'han pogut apreciar els moments finals amb molta dificultat, però almenys han aportat un toc més artístic al moment.

A la fotografia es pot veure, entre la nuvolositat que hi havia, a Venus intentant eclipsar el Sol.  


Informació de la fotografia:

- Feta des de la platja Nova Icària de Barcelona
- Càmera Canon 450D a focus primàri
- Telescopi SCOPOS ED APO 66/400 (sense filtre)
- ISO 200
- Temps d'exposició 1/1250

La següent fotografia és ja més enllà del tercer contacte del Trànsit. És poden apreciat també forces grups de taques solars.


Informació de la fotografia:

- Feta des de la platja Nova Icària de Barcelona
- Càmera Canon 450D a focus primàri
- Telescopi SCOPOS ED APO 66/400 (filtrat amb làmina Baader Planetarium)
- ISO 200
- Temps d'exposició 1/6


dilluns, 7 de maig del 2012

La super Lluna del 2012

De forma recurrent la fase de Lluna plena coincideix amb la  màxima aproximació de l'òrbita de la Lluna al voltant de la Terra (moment anomenat perigeu). Quan això es dóna es produeix un doble efecte: per una part la menor distància de la Lluna respecte la Terra augmenta el seu diàmetre aparent i, per l'altre, l'efecte òptic de veure la Lluna arran de l'horitzó i poder-la comparar amb objectes terrestres quotidians fa que aquesta sembli més gran. Quan es donen aquestes dues circumstàncies podem veure una Lluna espectacular que val la pena observar. Certament la Lluna s'ha pogut veure un 13% més gran i un 30% més lluminosa que quan es dóna el mateix cas però està a la seva posició orbital més allunyada, o afeli.



Jo tampoc me n'he pogut estar i ahir vaig fer alguna foto a la Super Lluna d'aquest any. El paisatge no és  precisament una meravella, però té la comoditat d'estar feta des del terrat de casa.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Ermita de la Pertusa, on plouen estrelles


Cada lloc que visitem té moltes vistes diferents. Normalment estem acostumats a observar els paisatges de dia, quan el cel està ben clar i el Sol els il·lumina amb més o menys intensitat. No és tan normal que ens passem llagues hores de la nit contemplant un paisatge gairebé totalment fosc.
Aquesta fotografia va ser el colofó d'una llarga nit d'observació d'un escenari sense Lluna, gairebé invisible, on les ombres tenien més importància que les llums, on el silenci de l'entorn era més colpidor que els mateixos pensaments.
Tot i així, gràcies a la fotografia, es pot extreure d'una foscor pràcticament sòlida les poques llums que amaga i mostrar-nos com si fos de dia, però amb el matís de la nocturnitat, un paisatge fascinant.

Característiques de la foto:
- Lloc: Ermita de la Pertusa (Corçà)
- Data: 03:00 26/02/2012
- Càmera Canon 450D
- Objectiu Tamron 18-200 mm a 18 mm
- Exposició 10 minuts
- Obertura 3,5
- ISO 800

Processat amb Photoshop.

dilluns, 2 d’abril del 2012

Satèl·lit Iridium a llum de dia

De tant en tant el cel et porta sorpreses a plena llum de dia. Aquest diumenge a Breda, tot estirat a la gespa contemplant el cel de la tarda, vaig veure un objecte brillant. La primera impressió va ser pensar que veia Venus, que aquests dies es veu molt clarament des de la posta del Sol fins a primeres hores de la nit, però la seva ubicació, massa al cènit, em va fer dubtar del que veia realment.
Al cap d'un moment vaig poder apreciar que l'objecte es movia molt lentament en direcció nord, i llavors vaig recordar els famosos satèl·lits Iridium que presenten en ocasions magnituds molt elevades i que poden ser vistos a simple vista, fins i tot de dia.
Com que no disposava de telescopi, vaig agafar la càmera, i a màxim zoom (200 mm) s'apreciava clarament que era un satèl·lit. Com vaig poder, vaig fer una foto sense trípode en què, encara que malament, es pot veure la forma del satèl·lit.


Això em fa pensar en la quantitat de satèl·lits que constantment circulen per sobre dels nostres caps. En la següent representació es pot veure el núvol que formen al voltant de la Terra.


El 2009 l'ESA (European Space Agency) calculava que hi havia a prop de 12.000 satèl·lits orbitant la Terra! 



Fa una mica de por, oi?

dilluns, 20 de febrer del 2012

Perseu amb la Nebulosa Califòrnia als peus


Aquesta imatge de gran camp ens mostra una bona part de la constel·lació de Perseu. Situada a la Via Làctia, dins d'ella es poden veure molts objectes interessants.
Perseu és un dels grans herois mitològics. Ell va decapitar a Medusa (la mirada de la qual petrificava als mortals) amb l'ajuda de l'escut d'Atenea el qual utilitzà per esquivar el destí petri. De fet Perseu segueix portant a la mà el cap de Medusa. El seu ull ja no petrifica els mortals, però aquest es representat al cel per l'estrella variable Àlgol (β Per, Beta Persei). Va se ell també qui aconseguí alliberar Andròmeda de Cetus, el monstre marí.



Entre els objectes d'aquesta constel·lació que es poden apreciar en aquesta imatge jo destacaria la Nebulosa de Califòrnia (NGC 1499). Es pot veure a la part inferior dreta de la imatge com una gran taca vermellosa. La Nebulosa de Califòrnia és una bon exemple de nebulosa d'emissió.


També podem observar algun cúmuls estel·lars oberts. El més gran apareix al centre equerra de la imatge, just al costat de l'estel més brillant d'questa constel·lació, Mirfak (α Per, Alfa Persei). Es tracta de Mel 20.


A la part inferior dreta també apareix un segon cúmul molt més petit, NGC 1528. També al centre dreta encara es pot veure un tercer cúmul fins i tot més petit que l'anterior. En aquest cas es el NGC 1342.

Informació de la imatge:
- Mètode de la foto Piggyback
- Montura Gemini G41
- Seguiment amb Newton 200 amb càmera Luna-QHY 6
- Càmera Canon 350D sense filtre
- Objectiu Canon EF 50 f/1.4 USM
- ISO 400
- Obertura F 7.1
- 6 preses de 600 s cada una, sumades amb Photoshop, amb darks corresponents
- Processat amb Pixinsight LE i Photoshop